* Leonard Cohen and Philip Glass - Puppet Time

Leonard Cohen va nèixer a Mont-Real (Canadà) el 21 de Setembre del 1934. Es poeta, novel.liste i sobretot es conegut per la seva manera minimalista d´interpretar les seves pròpies cançons.

Els seus eixos temàtics són la religió, l´amor i les relacions de parella.

Ha col.laborat en diverses ocasions amb Pillip Glass. En aquesta ocasió és qui recita a Puppet, del disc Book of longing.

Phillip Glass, neix a Baltimore el 1934. Quan va coneixer l´obra de Leonard, tot seguit va veure les connotacions del treball d´ambdós, clarament minimalista. La seva col.laboració ha fructificat amb esplèndides peces, de les que aniré donant una mostra en diferents entrades. De moment disfruteu l´excel.lent Puppet.

* Leonard Cohen - Tower of Song / Casablanca

The Tower of song -Casablanca i Dance me to the end of love , són les dues cançons de Leonard Cohen que més capten el meu interès. La primera per la melangia del tema i la càrrega de les imatges, clars exponents d´un temps gloriós d´un Hollywood ja inexistent i on els artistes superaven la fama dels Directors.

La segona cançó Dance me to the end of love, és més trista, però no per això menys bella. Quan l´amor ja no és compartit en temps real, queden els records.

* ~La Dama Y La Muerte~ [Nominado al Oscar 2010]

* The Piano - Amazing Short - Animation by Aidan Gibbons, Music by Yann Ti...

Estas dos animaciones, The piano y One life y la posterior La dama y la muerte, nos hablan de recuerdos, soledades y añotanzas ... sólo la muerte, nos separa de todos ellos. Aquí el paso al más allà, se presenta como un puente que nos lleva a lo desconocido. Nadie sabe si es la nada ó contrariamente hay algo más, però sería hermoso y quizás más lógico que hubiera algún lugar donde reencontrarse con aquellos que nos han precedido en el viaje ...

* 29 Novbre. Jornada de votacions - La crisi

Des que la crisi s´ha instaurat entre nosaltres, fa d´això molt més temps del desitjat, els mitjans de comunicació no han parat de publicar imatges i escrits entorn dels polítics i sobretot, de polítics donant discursos, polítics de vacances, polítics reunits, polítics en funcions de campanya electoral, polítics col.locant la primera pedra, polítics inaugurant oficines de partits, polítics en dinars o sopars de mitings, polítics, polítics, polítics.... és aquesta la millor idea del que hauría de ser un polític ?... crec que no . No sería també desitjable unes imatges de complicitat molt més repetida amb el poble, amb la gent que no tenen temps per seguir la política, perque senzillament tenen la prioritat de apaivagar-se la fam i no saben com fer-ho ?... i qui diu la fam, diu de tots els altres problemes de precarietat que envolten al sector més humil d ´una societat... families, gent gran i sola, criatures amb pares problemàtics, pares amb fills problemàtics, etc. hi ha molts sectors que necessiten ajuda en temps difícils , no els hi parlis de política, ni l´entenen ni la senten propera i menys la veuen eficaç.

Aquí anomeno els més necessitats i que són evidents, però hi ha els que són silenciosos... per no parlar d´altres capes socials no tan necessitades però que per majoritàries, tenen un pes important dins la societat donat que, si aquesta capa es malmet, arrossega una gran quantitat de partides que també poden arribar a tombar capes més altes.

Els polítics d´avui día, em recorden molt les revistes del cor i una gran part dels mitjans de comunicació. No volen tocar de peus a terra ! . Sembla com si la realitat no els arribés i el que és pitjor, és exactament la imatge que cerquen i no solament la imatge, els seus interessos van per aquest camí. Em nego a pensar altra cosa perque els fets així m´ho diuen. La política dels enfrontaments, amenaçes, manca de respecte, desautoritzacions, insults, les mofes, etc. etc., fa temps - i ara ja podem parlar d´anys - que les patim... i no oblidem que una gran part de tot això és un negoci que el mantenim entre tots !

Quan les persones encara conservem una sèrie d´ideals nobles, quan la vida encara no ens ha ensenyat que els camins de la veritat en segons quins aspectes, estàn a mercè d´interessos poc lloables és quan realment som nosaltres qui ... creient tocar de peus al terra, no hi toquem gens , ans al contrari anem desmaperduts sense saber-ho .

Els grans negocis, com la venda d´armes a paisos conflictius i les farmacèutiques amb el seu tràfic deshonest amb el tercer món, entre d´altres com les drogues, ara ja a mans de fortíssimes organitzacions que fins i tot s´enfronten obertament a Governs, els bancs, les financeres, etc. és a dir, tot el món del DINER, és mou per interessos. Això estaría bé si seguissin una línia recte, però aquest camí, el tenen curull d´amagatalls, sortides per la dreta i per l´esquerra, camins prohibits, d´altres privats, d´altres amb animals lliures perillosos o no, balmes excavades, troncs atravessats, enfí no acabariem mai... són tan poderosos i estàn tan protegits que fins i tot gaudeixen de la categoría d´oficialitat... Oficiosa ! ... consti que estic parlant globalment, en termes terraquis i no d´extraterrestres, no, no, tots son terrìcoles.

Sempre he pensat que sería molt més fàcil, que dediquessin tots i dic TOTS els capitals, ja foren en blanc o en negre, a destinar la meitat - no un minça tant per cent - dels seus guanys, a ajudar a fer paísos sense penuries, poblacions sense fam, aixoplucs dignes per a tothom, una Sanitat per a tothom... però està vist que això és una utopía, ... fins i tot, cadascún de nosaltres ajudem a fer més gran les diferències, cada día hi pensem menys, la indiferència s´apodera dels sentiments, ens fa por el contagi i per això, enlloc d´afronatar-ho, anem en direcció contrària...

He posat aquesta fotografía, perque es patètica i al mateix temps admirable i tendra, que paga la pena que hi pensem una mica...

Una familia de porc.senglars, es veuen obligats per la fam, a baixar fins la ciutat inhòspita per a ells, perillosa i on són rebutjats i en perill de ser eliminats. Però... la fam els obliga a fer el que no volen i tot i així, tots junts, enfronten el perill... quin exempla tan formidable !

Així s´entèn com en temps de crisi, la gent que s´han quedat sense feina, sense casa i que de mica en mica van quedant marginats i abocats a la misèria, que fins i tot veuen com les entitats - poques - dedicades a tasques socials com repartir menjar, roba d´abric, etc. s´estan quedant sense la matèria prima i sense que la seva ajuda pugui arribar a més gent , han de comtemplar , com una mena de mofa, com mitjants tan poderosos com la TV. hi sovintegen programes malanomenats " de distracció " com " La casa de su vida ", "Mujeres ricas ", "Gran hermano", "Sálvame", etc., etc., repeteixo, és molt fàcil entendre que això provoqui, desprès de tanta desesperació i necessitat, més delinquència . És fàcil entendre que la política estigui blasmada i censurada fins la sacietat.

Manca un canvi. Però el problema es que ens ho han de demostrar i ens ho hem de demostrar. No serveixen les votacions, el poble està desecantat, no creu en els polítics, no ens demaneu que votem, no coneixem les inacavables llistes, ni els programes es diferencien gaire els uns dels altres, ni les campanyes. Heu de tornar a ser polítics de "a pie " , heu de demostrar coses en el día a día. I aquells que esteu al cap d´amunt, heu de ser coratjosos alhora de defensar les vostres idees venudes quan en feieu campanya, són temps difícils i s´ha de lluitar amb la veritat i després ser coherents amb allò que heu predicat. Sabem de pressions, de conflictes, d´intercanvis, de negociacions, però per davant de tot això sigueu polítics leials i sincers amb aquells que us han votat i, si cal recunciar a alguna cosa, dir-ho obertament . El poble ho entendrà, tot és millor que enganyar ni que sigui amb bones intencions.Siguin quines siguin les dificultats del camí, els homes honestos en la política - vosaltres mateixos sabeu perfectament quins ho són i quins no -, heu de fer pinya , ni que sigui des de l´anonimat.

* Adult contemporary : Carles Congost en la Galería Joan Prats

Carles Congost és un dels millors videu-artistes, dins el panorama català. Nat a Olot el 1970, des que el vaig veure en el Loop del 2007, tot i que molt abans ja sabía d´ell, però no de la seva obra, vaig veure fàcilment que la seva trajectoría no havía fet més que començar, tenía ales per volar molt lluny . D´amagat vaig filmar parts del seu videu espectacular i dels millors que s´hi exibíen. Aquí però mostraré el seu últim treball publicat fora del país. Es tracte d´un curt d´un parell de minuts i poc més, escrit i dirigit per Carles, on en poques imatges posa a l´espectador al corrent d´un fet sense trascendència.
Congost pertany a una adolescència que albirava un panorama artístic en una direcció incipient però que obría un camp d´investigació, plè de novedoses àrees on es barrejaven una gran quantitat de tècniques clàssiques i d´avantguarda, començant per la fotoografía en estat ja molt avançat, efectes visuals cinematogràfics, sonors, Internet, música, infinitat de programes d´edició d´imatges, etc. etc, Ell, es va decidir per aquest camí tan global i experimentar, la conjunció de tots ells... hores d´ara Cales Congost sap perfectament que aquest camp tot just comença i on s´hi troba en el bellmig ...

Ha sorgit un imprevist amb el videu que volía introduir... arribarà més tard !

* Apropiación indebida

Yo no he estado en un baby shower, pero a que negarlo, me hubiese encantado si con ello, ademàs hubiese conocido a la autora del artículo, ya que compartimos el concepto, sobretodo de las últimas 10 líneas.. Creo que hay cosas que se deben propagar y por ello no he dudado en introducirlo en mi blog. Es bueno que la gente lo lea .

" Estuve en un baby shower anoche. Una celebración que anuncia la llegada de un nuevo ser del que se conoce ya el sexo. Si es mujer todo debe ser rosa y si es varón celeste. En el beibi chauer al que me refiero, colgaban del techo al menos una docena de globos rosados imitando con sus formas, las figuras de la cigueña y la bebé que llega envuelta en un pañal. Hay que saber que en Lima se mantiene todavía fuera de la lista de invitados al padre y a sus amigos. La fiesta del beibi es de mujeres, las unas amigas de la joven a punto de dar a luz y las otras sus tías de cariño o por parentesco. Todas ellas entregadas a un prolongado blablablá alborotado por sonrisas y bocaditos. Una dinámica cuyo clímax es el momento en que se abren los regalos. Supongo que la legión de amigas de la futura madre tiene antes de ello para compartir, las novedades del alumbramiento, sus trabajos, el manejo de la casa, la relación con sus esposos, quien sabe algo de la última película, una intimidad o por el contrario un hecho tan público como la situación del tráfico. Hace poco leí que arreglar el tránsito vehicular en Lima era una papa caliente que ningún político se animaba a manejar dada la impopularidad que le traería, en fin. Otra cosa ocurre con las tías. Acomodada en una mesa con las mayores, noté que la conversación enrumbaba sobre los usos y costumbres de hace dos o más décadas. ´En nuestra época´ subrayaban quienes llevaban la voz cantante. Se referían a las diferencias tecnológicas entre ´su época´ y la actual. Habrán crecido educadas por una mente inmóvil pensé, o la suya se paralizó por voluntad propia. ¡Qué afán el de volver al pasado! Sucede que no concibo que antes de cumplir los cuarenta o incluso los cincuenta, tanta gente no haya reparado todavía en que todo cambia. Que lo que conoció en la juventud no será siempre así. Cada vez que puedo lo hago notar, aunque no califique entonces ni como candidata para un concurso de simpatía. Si logro que la conversación cambie de rumbo, ¿qué hay del presente o del futuro?, puedo considerar que ese día he tenido suerte. "

¿ Qué os ha parecido ?. Es un artículo del que podemos aprender todos y nos ofrece la posibilidad de hacernos más sabios y fuertes para encajar lo que ha de llegar. Haciendo memòria, no mucha, conozco a unos cuantos que les asusta tanto el paso del tiempo , que sin darse cuenta se convierten en sus propias víctimas. Estoy segura de que si lo leen les harà pensar y ahondar en el problema. Gracias Lichi.

Odd Nerdrum, es un artista noruego., me gusta su estilo.

* The Merchant of Venice - Al Pacino

Pacino ha inaugurat aquest Novembre, en el paper de Shylock, una nova reedició del Mercadé de Venezia.
Al Pacino (nat Alfredo James Pacino el 25 de abril de 1940 a East Harlem, Manhattan, Ciutat de Nova York, N. Y., Estats Units, és un actor i director italoamericà de cinema i teatre, guanyador dels premis Óscar, Emmy, Globo de Oro, SAG, BAFTA, AFI i Tony.
Al pacino és per mí un dels poquíssims actors de veritat que hi ha actualment a Hollywood. La major part d´ells són realment de celuloide, de paper cartró, buits per dins i bonics per fora, per no parlar dels que es dediquen a escandalitzar al gran públic amb sortides de tó, amb vides més que públiques i sobretot carn de canó de revistes de de poca alçada i de la propia vida.
Al Pacino omple la pantalla ja sense dir res, però si parla inunda l`anima de l´espectador.
Només per veure´l actuar en persona, paga la pena traslladar-se a Broadway, al Broadhurst Theatre, 235 W 44 th St. New York. N.Y.10036, per disfrutar plenament de Pacino en el paper de Shylock. Només cal llegir les crítiques, el primer que destaquen és el seu virtuosisme, jo només puc dir... llarga vida Al !

* Molinos de viento

Los molinos de viento actuales, són como los gigantes que veía Don Quijote en los molinos de antaño. Bella imagen a mi entender, las de hoy y las de antes, elegantes, aparentemente fràgiles, generadoras, compañeras de soledades en las bajas montañas i esculturas de horizontes.
Hay voces, muchas, demasiadas en contra de las que compartimos sol y viento, pero no granos de trigo , sino energía. En mi ignorància sólo escucho mi voz, quizás tendría que escuchar más voces... prometo tener los ojos abiertos y los oídos atentos, para entender sus razones ...

* Realclimate on the Climate Hack

Realclimate on the Climate Hack
By ANDREW C. REVKIN


Mulling the World From a Bench on Bro ...
New York Times
Apture™
Gavin Schmidt, the NASA climatologist and indefatigable curator of the Realclimate.org blog (photographed above by Keith Myers of The New York Times), has weighed in on the year of attacks, defense and reappraisal that he and dozens of other climate researchers experienced following the unauthorized release of folders containing hundreds of their e-mail exchanges and files last November.
As Schmidt relates on his blog, while the means of extracting the material from the source, the University of East Anglia, remains unclear, it was clear that Realclimate was hacked on November 17. Here’s an excerpt: Read more…

* LOLA FLORES RECITA A GARCIA LORCA

Lola Flores, una de les figures principals del flamenc, recentment elevat a Patrimoni Inmaterial de la Humanitat, per la Unesco, Novbre. 2010.
María Dolores Flores Ruiz, més coneguda pel nom artístic de Lola Flores, va nèixer a Jerez de la Frontera, el 21 de Gener del 1923 i morí el 16 de Maig del 1995, a la seva residència d´Alcobendas -Madrid- . Un càncer la rondava feia anys, pero el de mama que li fou diagnosticat dos anys abans va guanyar la lluita. Va ser cantant de "copla", "bailaora ", poetissa i actriu , artísticament amb el malnom de "La Faraona " i bàsicament temperamentalt i autèntica en tot el que feia i deia.
A mí, ja de petita i abans de saber res del flamenc, amb va cridar l´atenció la seva manera de cantar i el seu "Pena, penita , pena " em recordo tatarejant-la amb molt de sentiment amb els meus 10 anys, un día que rentava els meus mitjons a la pica del safareig, del pis del Poble Nou. Gracies Lola, amb tú vaig adonarme´n del significat de la paraula artista.

* Paolo Conte - (Vieni via con me)

Paolo Conte (Asti, 6 de gener del 1937) és un dels cantautors italians més coneguts i influents. La seva obra es mou entre els paràmetres del blues i el jazz, l'estil dels chansonniers francesos, la cançó d'autor i les músiques del món. És imaginatiu, irònic i sensual

Paolo Conte en directe a Berlín
[

* Venezia

L´Harry´s Bar nel 1931.

La prima volta che sono andata a Venezia c´era un pomeriggio senza sole, anche la pioggia mi acompangava tutto il tempo ... ce l´unica cosa che ricordo ...ma qualcosa dovevo ricordare di più perche sono rimasta lí tantíssimi volte ! ...force mi accade lo stesso che Ernest Hemingway ... amo tutte le strade de la città ed anche la sua aria è l´odore de l´acqua...

* Pink Floyd - One Of My Turns

El primer integrant de Pink Floyd -quan encara no es deien així- va ser Roger Waters i va nèixer el 1965 , a Cambridge . Uns anys més tard va anar a London amb la idea de matricular-se d´arquitectura però ben aviat va encarrilar la seva vida vers la música, concretament cap al rock. Els principis van ser durs, sense éxit i amb molts canvis entre els components del grup, fins que va arribar Syd Barrett, qui amb la seva força i bona música, va capgirar les coses a millor. Ell va ser qui va proposar el canvi de nom , en homenatge a dos grans músics Pink Anderson i Floyd Council, a partir de llavors es van dir Pink Floyd, nom amb que han sigut coneguts internacionalment. Actualment i després de la mort d´alguns del grup, entre ells Syd Barrett, ja no toquen tot i les millonàries ofertes que han rebut per fer una gira mondial.

* Struggle for pleasure - Wim Mertens

WIM MERTENS , compositor, cantant contratenor, pianista, guitarrista i musicòleg belga, nat a Neerpelt -Bèlgica- el 14 de Maig del 1953. Aquells que no el coneguin, paga la pena donar un tomb per la seva música de tendència minimalista.

* Mi coctel preferido

Abans de començar a llegir, per favor activa la música de Wim Mertens... gracies.
Avui no tinc ganes de cuinar, ni tan sols de sortir al carrer. Es un día lleganyós, d´aquells que et fan sentir bé si tel´s mires a través dels vidres, bo i estànt a resguard i calents si estem a l´hivern. Agafes un llibre ó millor dos, per anar variant el panorama i saborejar la varietat de personatges i de situacions, com passa en la vida real. Res d´anar vestit de carrer. Les coses si les fas, fes-les bé de bon principi i amb cura de seguir el guió establert... bata afeltrada i sabatilles. Una llum puntual enfocant el llibre i poca cosa més, imitant un focus de teatre, d´aquells que quand erem petits trobavem màgics en observar aquell feix de llum que encerclava al personatge, deixant la resta en penombra. No podem oblidar la música, una de Wim Mertems i ben baixa només com un murmuri, el suficient perque no ens distregui massa de la lectura, però que ens gratifiqui l ´oïda. Per últim un combinat entre cocktail Ferràn Adrià barrejat amb caldo de la Ruscalleda... mmmmm, pot ser massa, no es pot demanar més... ¡ Bon apetit !
Per il.lustrar aquest artícle he creat aquesta composició en 3Ds MAX9

* Disciplina

* Que fem ... nines ?

Estem a Kladanj, prop de Sarajevo. Fa fred, és temps de neus. Una dona gran, asseguda a una cadira prop del foc de la cuina, únic lloc on hi troba una mica d´escalfor. Es cobreix la cara amb un mocador; les llàgrimes mal contingudes li rodolen per les galtes. L´estança petita i quasi buida és l´unic lloc que l´aixopluga. El plor li provoca tremolor a tot el cos. De sobte truquen amb nervi a la porta de la casa. Obra , és negra nit i no veu a ningú. Mira més fixament, buscant sense voler trobar i amb la por dins el cos, finalment, veu el que anhelava... la figura del seu net sa i estalvi. Corra cap a ell, l´abraça amb delit. El seu plor, tot i no abandonar-la, ara ja és una barreja d´angoixa i al.legría. Fa 24 hores de la visita d´un estrany. Aquell home amb fredor calculada l´havía posat al corrent del greo problema que , la desobediència de la seva filla Nadia a continuar treballant, podía provocar a tota la familia. Així , bruscament, va tenir coneixement de la classe d´existència a que es veia obligada la Nadia, actualment treballadora sexual en un prostíbul a les rodalíes de Barcelona. La sola presència d´aquell home va ser suficient per comprendre que no hi havía sortida i que l´amenaça duia ja un desenllaç inminent. La dona va intentar agafar el net, protegir-lo però va ser inútil. A ella, donant-l´hi cops, la va llençar pel terra i tot seguit es va endur el nen, no sense dir-li que no avises a ningú si volía tornar a veure el net i a la filla... feia d´això 24 hores ... les pitjors de la seva vida i, des d´aquell moment va ser conscient d´estar sota un cel tenebrós... en l´entorn del món de les nines ja trencades.

* Pink Floyd - One of my Turns

Its almost the end of Pink Floyd weekend… so as a final statement, I’d like to add these lyrics from Pink Floyd’s album The Wall. The song starts off soft and simple, talking about how love is fickle and changing. Then it goes into a violent rage with an outburst of emotion.

One of my Turns – Pink Floyd, The Wall Run to the bedroom, in the suitcase on the left You’ll find my favorite axe Don’t look so frightened This is just a passing phase One of my bad days Would you like to watch T.V. Or get between the sheets Or contemplate the silent freeway Would you like something to eat Would you like to learn to fly Would you like to see me try Would you like to call the cops Do you think it’s time I stopped Why are you running away? ... cinc publicacions més endavant trobaràs el videu d´aquesta cançó.

* El cardenal decano dice...

Article en preparació

* El cardenal Angelo Sodano ... los abusos són habladurías

* -Sólo el Papa puede criticar a un cardenal...

En preparación...

* El Vaticà diu ...

En preparación...

* Fins on pot arribar la indiferència ?

La imatge de l´anterior publicació, va estretament lligada a aquesta. La papallona que costa de veure enmig de la planta, illustra bé el sentit d´aquesta altra imatge. Els diaris d´ahir, la mostraben més explícitament, però no em cal pel que he de dir. Aquesta dona que encara que aquí no s´aprecía be, està viva, té els ulls oberts i amb el seu gest intenta cubrir la seva nuesa. Ës una dona malalta infectada de cólera i hores d´ara ja deu ser morta.Però sigui morta o viva, el que impacta és la indiferència que la envolta. Viure i morir són una única i inseparable realitat, aixó tots ho sabem, però ... ens adonem del camuflatge amb que ens cubrim, per passar desapercebuts davant de les crues realitats que ens va prensentant la vida ? , no estem massa aposentats en el nostre món occidental ?

A tots ens va conmoure el terratrèmol que va patir Haití. El balanç va ser terrible, més de 200.000 persones van morir i la població restant, ja prou castigada per la pobresa, la majoría va quedar sense casa i les families delmades. Davant de tanta desgracia, la població mondial va prometre ajuda econòmica i de tot tipus, però el cert és que malauradament en aquests cassos, hi ha molta gent sense escrúpols que desvía diners, entre ells els mateix govern haitià, el cas és que gran part de l´ajuda es perd pel camí i encara hi ha molta gent al carrer, amb tot el que això comporta.

Però aquesta situació sempre va acompanyada d´altres desgràcias, sigui per la manca de diners i d´ instal.lacions públiques sanitàries i de tota mena i també per enfermetats generals entre elles el cólera, que a Occident no sería un problema que anés més enllà d´una grip, allà està desfent families senceres, amb la indiferència dels mateixos haitians, coneixedors de la seva impotència i sabent-se abandonats a la seva sort.

Tenint en compte que ja abans de la desgràcia, Haití era el país més pobre d´Amèrica, tota ajuda és poca. Les ONGs que hi estàn treballant,veuen amb desesperació que la seva entrega , serveix de ben poca cosa. El cólera ja s´ha cobrat prop de .1500 persones i infectat a milers d´altres.

Nosaltres aposentats en el món occidental que disfruta de benestar , tot i estàn inmersos en una crisi mondial forta i de durada icerta, no ens fem el càrreg del que és el patiment d´aquesta població. Ens cau molt lluny. Ells no tenen problemes de bombolles inmobiliaries, ni de Borses que pugen i baixen , veiem ara el que posava el diari...
... " La Organización Mundial de la Salud solicitó la semana pasada 164 millones de dólares para luchar contra una de las enfermedades más fáciles de erradicar si se cuenta con los mínimos instrumentos médicos.
El dinero necesario para luchar contra el cólera equivale al 0,15% de los 80.000 millones de euros que se calculan para Irlanda. Ayer, el coordinador humanitario de la ONU en Haití denunció que sólo se ha recibido el 10% de la ayuda reclamada. También ayer, España dirigió una carta a los 27 países de la UE solicitando un esfuerzo especial para Haití, pero el consejo de ministros de exteriores reunido en Bruselas aplazó cualquier decisión a su próxima cita, prevista para el 13 de diciembre. Las personas no son bancos, así que no precisan videoconferencias urgentes. No hay fondo de rescate para Haití. "

Davant d´això em pregunto ... fins quand tanta indiferència ?.

* Camuflatge ... continúa més amunt...

* El descans de Croacia

Una altra imatge que respira una tranquilitat llargament esperada. Diuen que el passat, passat està, però crec que el passat ens serveix per ajudar a valorar el present en la seva justa mesura.

* Reflexió...

Marionetes somos, pero hasta cuando ?

Sí, fins quand ? ... em pregunto cada día.

Homes i dones tanta pressa tenim que no ens podem deturar ni un moment per preguntar a la imatge que veiem reflectida en el mirall, que podem fer per prendre consciència del que pensem, som i fem al llarg d´un día... ?

* L´art del Graffity

Aquí veiem una fotografía de l´habitació 508 de l´hotel Fox, de Copenhague, decorada per un graffiter. No es un cas excepcional, la moda ja s´està extenent i comença a comptar amb la flor i nata d´artistes d´altres tendències. Enhorabona !

* La bona gestió dels graffiters

L´hotel Fox de Copenhague, ha donat entrada als graffiters. La major part dels hotels es limitaven, fins no fa gaire, a encarregar obres a artistes pintors, coneguts ó anónims, segons el pressupost i gaire bé sempre era l´hotel qui s´encarregava de posar-hi el marc, per tal de que s´ajustés al gust del decorador. També s´ha donat el cas de que algún hotel encarregués a un pintor la decoració de les parets d´una habitació, amb la previa acceptació o no, del disseny, però la gloria era sempre per l´Hotel, mai no per l´artista. Els graffiters però, han aconseguit entrar per la porta gran en plena crisi econòmica, això és, donar-hi la volta a la situació, ells han convertit el fet en una moda i , no solament això, en una moda que, agafada per la beautiful society, donarà un riu de diners. Sempre recordaré que quan feia el Doctorat de BBAA. de Barcelona, van invitar a un graffiter , com símbol de modernitat, però sota la mirada burlesque de tots els presents, inclós el professor. Val a dir que aquests graffiters d´avui día, tenen al seu abast tècniques i mitjans que fins fa ben poc no existíen ó eren totalment prohibitibes. Paga la pena fer-ne un estudi i de passada observar les tècniques de la seva gestió. Mireu sino la pel.lícula Exit Through the Gift Shop, de Bansky.

* Tirant la tovallola

Avui he llegit un article d´un bon amic en el diari. Un amic d´aquests que encara que ens veiem poc, sempre recordem el passat, i tot i sent el present molt viu, ens agrada enllaçar ambdós temps. Avui però, he sentit entre els espais que aniden en el seu article, una certa cadència de finitud. Presència incomode per desconeguda. És el meu amic i permeteu-me guardar l´anonimat, d´aquestes persones que ja la seva figura deixa endevinàr un tarannà obert , de presència fràgil, i de moviment lent, però també majestuós i brillant. El seu pas però mai no trenca l´armonía.

Avui he llegit en el diari el seu últim escrit. S´ha complert la temença. Deixa d´escriure. El perque espero ássaventarme´n més tard. Ho lamento més que res perque tot i savent que el veuré un día a no tardar, he perdut aquella quotidianitat que tan m´agradava. En ella retrobava l´orgull i l´empenta de la joventut, plantant cara als adveniments adversos i treient forces de la inconsciència. Avui he perdut un icona, l´icona del paó reial.

* Introducció - Capvespre en el mar de Bali . Illes Gili

Fets connectats

La bellesa d´aquesta imatge d´un país llunyà , banyat per l´oceà Indic, em serveix per iniciar una nova etapa.
Més que parlar de coses meves, que també, intentaré donar pinzellades d´opinió sobre fets que motivin el meu interès. La meva intenció no és aprofundir, sino parlar sobre allò que copsa la meva atenció, ja sigui del día a día ó de fets concrets sense data, de vivències pròpies ó properes, ja siguin d´amics estimats sense nom ó de desconeguts amb nom.