Bienvenidos

... no siempre acertaré, pero lo intentaré. No busco ser exhaustiva, sólo añadir una opinión a las muchas que se crean entorno a las cosas que pasan. Algunas de ellas provocan mi comentario al igual que a muchos de vosotros y sobre ello pretendo un toque de atención.







miércoles, 29 de diciembre de 2010

*Christmas Food Court Flash Mob, Hallelujah Chorus - Must See!



Això és un Flashmobs... moviment grupal... a principi de Gener 2011 podeu veure el concepte, junt a un altre curt.

En el restaurant d´uns grans magatzems, els clients van ser gratament sorpresos per aquest cor, que varen obsequiar al públic amb aquesta canço i celebrar així conjuntament els Nadals.

martes, 28 de diciembre de 2010

* Cozy Wall Street Bull sends warmest wishes ...



Olek, a New York based guerrilla artist sends her warmest wishes. 'This crocheted cover represents my best wishes to all of us. It will be a great, prosperous year with many wonderful surprises!'
Avui faig dues excepcions, trencar per un moment el periode de vacances anunciat i, dirigirme a Adrià... donat que no el varem veure in situ... aquí el tens ben abrigadet !.

* CNN+ CNN Plus Cese de Emisiones / Últimos minutos / Despedida y Cierre

domingo, 26 de diciembre de 2010

* Cuando llega la noche ...


Cuando llega la noche todos duermen... o no ? No, no todos , en nuestra especie los hay que no duermen nunca, esperando una oportunidad y esto también se da en otras comunidades más cautelosas en su privacidad y si ésta és sorprendida...
Aquí tenemos sapos, serpientes, lobos, aguiluchos, peces, camaleones, caballos... y el hombre. Unos són más nobles que otros pero, en general diría que lo són más que nosotros.
A veces quisiera ser león. Majestuoso porte, bello, ràpido, eficaz, protector de los suyos y que da muerte por necesidad, nunca por envidia, avaricia o venganza.
Otras veces quisiera ser pájaro, libre de volar allà donde quiera, con exuberante plumaje de vivos colores, turista incansable y dócil siguiendo a los suyos en la trashumancia, llevando consigo a sus amores.
También, a veces quisiera ser pez para hundirme en el silencio, donde nadie pudiera encontrarme y salir sólo para ver el sol y las estrellas, escondiéndome de todas las redes que van diezmando los mares.
... pero siempre llego a la conclusión que si bien el hombre és el más peligroso y el más ruin de los animales creados, no és menos cierto que es capaz de ser el mejor. C.V.

* Concert d´any Nou - Orquestra de Viena, dirigida per Strauss - Radetzky March - Karajan

* A tots...




A tots aquells a qui estimo, a tota la meva familia tan directe com més llunyana, a tots els meus amics, a aquells que sense ser-ho, mantenim un contacte encara que més superficial , a tots aquells que d´una manera o altre, m´estimen una mica en silenci i a tots aquells que admiro sense que ho sapiguen , a tots absolutament, els desitjo que vagin per la vida en positiu, que no esperin tant i mes quant i que tots plegats ... siguem sempre nosaltres qui donem el primer pas... i en l´apartat animalets de la familia , a la Tavi, l´Ona i la Saxa ... moltes gracies per la vostra fidelitat i carinyo !

* "Ley contra la pirateria en Internet"



Loi contre le piratage:
le gouvernement espagnol n´abandonne pas ....

He publicat la imatge de Le Monde, però en podría haver publicat moltes altres. El mateix que he fet amb la imatge, passar-me hores i hores rastrejant noticies, llegint-les i seleccionant imatges, ho he fet en altres diaris d´Europa i Amèrica i , més o menys, el problema s´expressa igual per arreu. Hi ha per tots el gustos. Uns de radicals que sense atendre a conceptes, donen opinions sense cap base, enterbolint l´ambient ; altres que tot i anant en contre d´ells mateixos advoquen per pagar el que fagi falta; també hi ha d´ altres completament a favor de la gratuitat i entre els uns i els altres, un gran ventall d´opinions i , perque no també la meva.
En un principi es va vendre a la societat, que Internet sería una font de cultura gratuita. Es clar que llavors només s´intuía la trascendència del fet , però no la real. Ara no tan sols ja han començat els grans negocis, sino que ja s´estan incorporant el "trepas" tot i havent vis les múltiples oportunitats del medi... és el cas que s´ha iniciat un canvi que a punta a molt llarga distància, un mínim exemple ne´s el traspàs d´un mitjà a un altra... d´ordinador a mòvils - aviat no sabrem que fer de l´estimat ordinador - i encara no sabem ni de lluny, on anirem a parar. El nostres fills, acabaran com els seus pares, desorientats davant tanta tecnología, donat que van més depressa els avenços que la capacitat cognoscitiva dels grans. Així donçs tenim clara la rapidesa dels fets i la seva eficàcia mai vista abans en la història. El que cal és una regulació, però respectant el principi de la gratuitat. És a dir, demanar canons, impostos, etc. a l´usuari com càrregues en la compra de Cd´s, Dvd´s , etc. que només han servit per enriquir a uns quants , perque el discurs d´ afavorir a l´usuari ja s´ha vist que no, i en tot cas escurant la butxaca de la majoría . El coneixement ha de ser gratuit per a tothom sense diferències de classe. Que els creadors han de cobrar ?... sí, però mai no sacrificant a tants mil.lers de persones. De moment ja sabem que usuaris i serveis culturals on line , han de ser gratuits. Queden les empreses i queda l´Estat, i perque no la Banca i les financeres, ... i així aniriem veien d´on es poden treure diners, per no anomenar a tots aquells, que falsifiquen, desfalquen, roben, etc. i que, per raons poc clares, no els hi passa res ó passen anys i panys sense ser jutjats i campen pel carrer, portant una vida molt regalada molts d´ells, ó visquent en paraisos fiscals, la resta.
Em ve a la memòria els mil.lers d´estudiants que pertanyen a families que no arriben quasi a fi de mes i que gràcies a la gratuitat d´Internet adquireixen una cultura general , per no parlar de la gent que estàn a l´atur i amb espectatives força dubtoses de trobar feina, ó els mil.lers de pensionistes que han de viure amb una quantitat vergonyosa i que , molts d´ells, conservant la lucidesa, maten el temps amb Internet, per no pensar en un disbarat... ó els parats que ara els treuran l´ajut i ja veurem a que estaràn abocats... És cert que estem enmig d´una crisi mondial, però no és menys cert que hi ha molts que la crisi els va bé; També és cert que hi ha qui encara no l´ha probat, cosa que no es criticable, però sí ho és quan , per exemple, posen propietats en noms d´altres i així es senten més tranquils fent allò que no hauríen de fer... enfí que no acabariem mai. Crec que el que s´ha de fer és filar prim i no deixar escapar aquells guanys fraudulents; lluitar contra traficants que malmeten molta part de la societat, empobrint-la; que el Vaticà-Esglèsia sigui TOTA ELLA i no una part, artífex de control eficient en la societat, conscienciant-la amb un discurs que toqui de peus al terra i d´acord al temps que vivim i deixar de pensar en la seva vocació com un negoci; escollir polítics honestos; deixar de banda els interessos creats en favor de canvis polítics i en contra del poble... etc., etc. Es a dir, hi ha força col.lectius dignes de ser revisats, abans de treure un dret social al país.
C.V.

viernes, 24 de diciembre de 2010

* Mirando el Jacqueline Onassis Reservoir


Antes de empezar la lectura, abrir el solo de piano de Edward Cullen, publicado después. Serà mejor compañía, si le bajais un poco el tono. Gracias.



... - Són las tres y no llega... "
... - Són las tres y media ya !

No pude más, los nervios me obligaban a tomar una decisión i con decisión cogí el teléfono para preguntar por Samantha. La respuesta todavía me inquietó más... no había ido al despacho !

Seguramente había ido a dar una vuelta por el Lago, después de salir del Guggenheim. No sería la primera vez, era muy cuidadosa con su físico. Decidí darme una ducha, quizás así ganaría un poco de tiempo a la ansiedad.

La ducha me sentó bien, incluso me dejé acariciar por el agua, más de lo acostumbrado. Salí del baño no sin antes haberme masajeado el cuerpo con una espuma aceitosa que hidrataba y perfumaba a la misma vez.

Estaba buscando lo que me iba a poner, cuando sonó el telèfono... me sobresalté. Me dirigí hacía él, peró la llamada se detuvo.
Esperé unos instantes i... sí , sonó nuevamente; me apresuré a descolgarlo... Diga ?... diga ! . _ " Paula soy yo, llamo para decirte que no puedo acompañarte esta tarde, me ha salido una erupción en los brazos y he pedido hora al dermatólogo, te va de ir mañana a mirar lo del gimnasio ?... Sí, sí, como quieras, mañana quedamos OK ? Hasta mañana. No le comenté nada de mi preocupación.

Pasó un tiempo lento, cada vez más lento...

Rinnnng, rinnnng ! Esta vez era la puerta. El conserje me avísó de una visita, di el permiso i en unos segundos volvía a sonar el timbre de la puerta. Yo estaba sola y abrí la puerta no sin mirar por pantalla quién era. Eran el conserje y un policía. Las piernas empezaron a temblar al tiempo que abría la puerta. _ "Sra. McVill , debe Vd. acompañarme, coja algo de abrigo por favor " _...

Una hora más tarde estaba sentada en la Sala de espera del Lenox Hill Hospital, frente a Central Park. No sabía nada de lo que ocurría, sólo que Samantha estaba alli y yo no sabía ni como ni por qué . Mil ideas se me ocurrían y ninguna era buena. A lo lejos iban i venían mèdicos y enfermeras, camillas por doquier. Era domingo y había agitación... esto todavía me hundía más y más. En todo este tiempo de espera ya había pedido que me informaran varias veces, pero me decían que me tranquilizara que pronto vendría el doctor. En esos momentos hice un breve repaso de mi vida al lado de Samantha. Las cosas nos iban bien, algún que otro tropiezo con algún cliente, pero siempre acababamos por solucionarlo, sin perder-lo .
Samantha era una buena amiga. Hacía cerca de cinco años que habíamos abierto la tienda de juguetes en la calle Lexington, esquina a E 57th St, muy cerca de nuestro apartamento, muy pequeño, pero suficiente y con el bombón incluido de una pequeña terraza, donde soliamos tomar un té en horas de sol y desde la que se divisaba gran parte del Central Park, ... Samantha llevaba la sección de los peques, se entendía bien con ellos i, además sabía a la perfección donde tenía que col.locar toda la gama Walt Disney y los Toys... a la altura de los más pequeñines...

A mi me iban más los de 5 años en adelante. Me gustaban sus preguntas directas bañadas de curiosidad pero con acierto, sabiendo ya que querían... Pero ahora ya... no sabía que pensar. Los nubarrones negros empezaban a revolotear por encima de mi cabeza... que le podía haber ocurrido !

Sumida en mis pensamientos, me sacó de ellos una mano en mi hombro.
Era el doctor. En pocas palabras me habló del desmayo en el Central Park y de todas las complicaciones que habían temido en el examen que le hicieron a Sam. Fué desgranando una a una, todas las cortapisas que le irían ocurriendo en poco tiempo. Le habían descubierto una leucemia.
Me habló de opciones, de períodos de espera, de trasplante... todo lo que oía me iba cayendo como una losa en mi ànimo.

Llegaba a su fin todo el planteamiento . Estaba ya en el punto de las recomendaciones mientras durase el tiempo de espera, dado su estado.
DADO SU ESTADO ?... a que se refiere Doctor, todavía más complicaciones ? No se preocupe, la tendremos bajo observación todo el tiempo. Hay que llevar especial cuidado con la medicación porque según como, hay una parte que puede ser nociva para el resto del cuerpo y sobretodo para el bebé... Oh my God ?... He oído bien Sam lleva un bebé ?

- "Perdone no sabía que Vd. lo ignoraba. Samantha està de 4 meses."

Una sensación agridulce llenó mis sentimientos. Las nubes negras se tornarón más luminosas i la leucemia, pasó a segundo tèrmino, no por falta de seriedad sino porque una nueva vida sería lo que podía ayudar mejor a Sam. Desde aquel instante, las preguntas me salían a borbotones . Ambas circunstancias eran de vital importancia. Había que plantarle cara a la enfermedad y preparar el camino a la nueva vida y sobretodo ayudar a Sam.

Me dijeron que ahora estaba muy agotada. que fuese a tomar algo y que volviese por la tarde. Volví.

Sam me contó que ella no sabía que estaba embarazada, Siempre había sido muy irregular y en cuanto al padre sabía quien era y no habría ningún problema.Se querían. No me había hablado de esta relación, porque se trataba de un amigo que trabajaba fuera del país y con el que hacía mucho tiempo que mantenía una relación estable. Me dijo también que pensaba decírmelo en cuanto lo de la tienda nos diese un respiro y un futuro claro ...

Un respiro... pués sí, dí un buen respiro !. Sam tendría que cuidarse a fondo. Establecimos que se quedaría en casa y que pondríamos una persona , a la que ella le daría su aprobación, para ocupar su sitio en la tienda, mientras durase, lo que durase su puesta a punto. Nos dimos un fuerte abrazo y nos dispusimos a poner cada una todo nuestro esfuerzo para seguir adelante. Sería duro, pero esperanzador .

Han pasado 10 años. Sam tiene un niño precioso. Se casó con Tim y aunque pasa mucho tiempo fuera, són felices y yo, con todo lo que hemos pasado y dejado atràs, también. La tienda va aumentando los beneficios, hemos ampliado el local, alquilando otro pequeño que había justo al lado y hemos conseguido ampliar la clientela. El pequeño Timoty fué una bendición en los malos momentos, que los hubo, però ahora ya todo ha pasado y ademàs ... és Navidad !.


Que bonito, parece una postal de antes, sino fuera porque no hay nieve y porque los cervatillos són los que lleva Mike paseando los 10 perros por las calles de N.Y., como hace cada día, para ayudar un poco a su pobre economía. Quizàs no debería alargar esta historia y dejarla en este punto dulce , pero quizás también cuando diese la vuelta a la esquina
sentiría el peso de la mirada de Sam, reprochándome pasar por alto sus últimos meses, apartando este recuerdo que si bien fue doloroso, también fuè un espacio lleno de carinyo...

Es cierto, Sam estuvo rodeada hasta el final del cariño de Timoty , de Tim y del mío, y de otros amigos, porque Samantha era eso cariño. Lo ponía en los objetos, en los hechos, en las palabras, en las renuncias, en los momentos buenos y en los malos y todos los demás participábamos de ello sin envidias y este fué su gran legado y si bien estoy dando la vuelta a la esquina ahora siento que estoy en paz conmigo misma porque , con la decisión que ella admiraba en mí, afrontaré que la vida es principio y final y lo demás no importa. Te quiero Sam, por todo lo que me diste y sigues dándome... C.V.

* Nureyev & Fonteyn Romeo&Juliet




Aquesta gran parella, vaig tenir el privilegi de veure-la al Gran Teatre del Liceu, Barcelona, no recordo exactament la data, però entre els anys 60-64, donat que per aquella época tenía un abonament . Aquells anys vaig veure obres molt bones, però mal interpretades, altres que eren de nivell mitjà i d´altres que eren l´admiració i goig del públic, - això és normal quan hom té un abonament -. Nureyev i Margot Fonteyn, eren posseidors d´una gran tècnica i també elegància. No podies retirar la mirada de l´escenari, l´atracció era evident en tot el pati de butaques del Lideu. No era aquesta peça la que vaig veure, era El lago de los cisnes... maravellosa interpretació ! Anys més tard vaig veure el lago de los cisnes per Alicia Alonso, res a veure, ni la tècnica, ni l´elegància hi eren... una pena !.

jueves, 23 de diciembre de 2010

+ Fred Astaire, en

*Bones Festes i Ella Fitzgerald - Nadala " Have yourself a merry little Christmas


Amb el rétol que acabo de fer i que enviaré a tots els meus amics, aquí teniu una nadalenca cantada per l´Ella Fitzgerald.
Aquesta cantant de jazz va nèixer a Newport News -Virginia- el 25 d´Abril del 1917 i morí a Beberly Hills el 15 de Juny del 1996.
Estaba dotada d´un rang vocal de 3 octaves. Tenía una gran capacitat dímprovisació i tenía una veu clara i una vocalització molt .precisa . Disfruteu la sessió... és molt bona !.

* Cesc Gelabert Mikhail Baryshnikov "In a Landscape" (2003) (rehearsal ) ...


* Edith Piaf - Non, Je ne regrette rien


EDITH PIAF
De nom real EDITH GIOVANNA GASSION,
descansa en pau en aquesta tomba del
cementiri de Père Lachaise a París.


Edith Piaf va morir a l´edat de 47 anys. Havent nascut el 19 de decembre del 1915.
Va ser coneguda com La Môme i va morir de cirrosis l´11 d´Octubre del 1965.
Dona de vida desgraciada però a la vegada molt admirada va deixar cançns de molta qualitat.
Entre elles, a banda de la de Non , je ne regrette rien, La vie en rose, Milord, Padam, La foule, Les feuilles mortes, Je me souviens d´une chançon, Exodus, Hymne a L´amour i moltes altres ...

miércoles, 22 de diciembre de 2010

* EL PAS DEL TEMPS / Jacques Brel - Ne Me Quitte Pas





EL PAS DEL TEMPS

... de la sèrie fotografica
"El pas del temps " , on qualssevulla cosa que permeti iniciar i seguir una putrefacció provocada, activa el meu interès i en capto la imatge.

Jacques Brel, junt a Edith Piaf, són els artistes que més recordo de la meva adolescència. Ambdós em varen emocionar sempre que posava les seves cançons en el meu estimat Pick-Up. Els guateques de l´època no eren el mateix sense les seves cançons. També la Juliette Gréco, musa de l existencialisme, amiga de Jean Paul Sartre, artista de cinema i de la que recordo especialment la seva cançó "Je suis comme je suis " , va ser important en la meva formació, junt amb el " Ne me quitte pas " de Brel i el " Non, je ne regrette rien " de la Piaf, els tres em varen fer adonar d´una nova dimensió de la música, de la música amb missatge, on la política i l´ètica prenien un altre sentit que encara jo no havía descobert. Cal dir que encara estàvem inmersos en una dictadura ón les llibertats estaven clarament dirigides i moltes soterrades i on la tendresa de Jacques Brel emocionava a tota una generació , encara lluny de la nova cancó catalana . Aquí us deixo una imatge del pas del temps i com un símbol d ´una societat , que en la meva adolescència, encara arrossegava la prutrefascència dels fets mai justificatius , de les joventuts perdudes de varies generacions com a resultat d´una guerra. Tot i així les guerres, petites ara, però multiplicades en molts indrets del món, van apareixent de tant en quant. Unes vegades com mer instrument de la avaricía del poder, altres per la misèria que empeny als paisos, sota la mirada indiferent de poders factics..
La Humanitat sembla avançar, però ho fa tan lentament, hi ha tant patiment mentre...

martes, 21 de diciembre de 2010

* Autocrítica ...


Vaig a fer una autocrítica del que he publicat fins ara , sobretot quan a mancances. La motivació d´aquest blog, ha sigut , ja des de l´inici, conèixer amb una ullada que és el que m´agrada i per tant intentar coneixer millor el meu pensament, esmolant així aquelles puntxes que ens acostumen a sortir en els humans i plens com estem de defectes, això em donarà feina, sabent per això, que és una tasca perdurable al llarg de la vida.
He cercat sempre anar publicant de má de l´inmediatesa, no fent esborralls, ni plantajaments previs, només seure a l´ordinador i deixar-me anar, buscant aquelles músiques que m´han acompanyat llargament i d´altres que he conegut més tard, donant-me igualment plaer. Quan a relats tots ells, en un lloc ó un altre i queda reflectit un troç de veritat, la meva veritat, que, segons la idea que tinc del que vull que sigui aquest blog, he barrejat amb la ficció... és una manera de motivar-me.
Tinc clar que vull anar introduint coses que faig de joieria, dibuix, escultura, etc. i també parlar sobre els llibres que llegeixo, pero tot plegat, d´una manera diguem-ne lleugera i variada. No pretenc fer un estudi en profunditat, perque m´agrada més la idea de fer-ne una distracció, que no pas un estudi, sino deixar constancia de les meves cabories diaries que mai no es concentren en una sola questió.
Abans de seguir publicant, crec que és un bon exercici fer un parèntesi per observar amb més deteniment que pot mancar, que hi ha demés ó que està equivocat. Després continuaré publicant, que al cap i a la fí , és el que vaig començar a fer de molt jove... el fet d´escriure quan tenía 8 anys i poc després dibuixar. Molt més tardana va ser la lógica qui em va dir el que calía fer, estudiar, practicar i continuar aprenent... fins ara.

* Kings of Convenience - I Don't Know What I Can Save You From (remix by R...



Aquest grup de Bergen, Hordaland , Noruega, crea una música tranquila.la i molt armònica.
Els seus creadors Erlend Oye i Erick Glambeh Boe, recorden molt als mítics Simon & Garfunkel i acaben d´editar el seu tercer Album "Declaration of Dependence". Són bons, escolteules seves veus...

* Frank Miller . A Comicbook Orange Time



Malgrat l´audio d´aquest video sigui en anglès, paga la pena visionar-lo pel seu contingut on la paraula no és el més important i sí el tenir coneixement ó simplement un recordatori d´un dels més coneguts guionistes de cómics. Miller va nèixer a Olney, Maryland, EE.UU. el 27 de Gener del 1957.

Els seus guions són coneguts arreu del món., havent col.laborat amb diferents dibuixants, editorials i cinematogràfiques.
Són sobradament coneguts els seus cómics de Batman, Darevil, Robocop, etc. i tots ells han tingut repercusió meditàtica. Joves i no tan joves han seguit pas a pas les seves històries, traduides i editades en diferents formats, en capituls, en llibres, en series, etc.

També la gran pantalla ha aconseguit sempre grans éxits de les moltes versions que s´han fet d´elles.

lunes, 20 de diciembre de 2010

* El casament / Sam Amidon - Wedding Dress



L´altre día vaig veure un videu que representava una núvia caminant cap a l´altar. Això em va recordar com la societat, sense proposar-s´ho converteix a algunes parelles en una mena de titelles al só de la publicitat i d´una mal entesa tradició religiosa ó no . Aquesta tradició estúpida , abocada al fracàs un gran nombre de vegades, a mil.lers cada any, en favor d´uns interessos tan ben calculats que any rera anys deixa quantitats de bens materials enormes, a qui per conceptes d´ordre moral ???... encara lluiten per perpetuar la Institució . Però estic parlant en present i de fet, ho hauría de fer en un altre temps, donat que avui día, els futurs candidats a formar familia, s´ho prenen d´una altre manera, amb més coneixement de causa i sense presses.
Ara són temps on la pluralitat d´elecció és clarament manifestada i en direcció ascendent en número i forma. Hi ha tota mena de parelles, cosa que em sembla força bé. Tanmateix i gracies a tècniques quirúrgiques la maternitat ja és possible en l´ambit dels homes, tot i estar encara per difondres, han nascut ja un parell de criatures per aquest mitjà. També em sembla bé, crec que hi ha homes perfectament capacitats per donar carinyo i comprensió a una criatura, de la mateixa manera que hi ha dones que mai no ho estaràn. Això de ser pares i mares passa més aviat per ser persones madures, amb el cap ben amoblat i amb capacitat de sacrifici i amor. Estem massa arrelats al passat, sense pensar que , mantenint-se en aquesta manera de pensar, és en detriment a la manera de ser i pensar d´altres persones i em refereixo als col.lectius encara objecte de rialles mal intencionades a les seves espatlles... però d´això ja en parlaré un altre día... C.V.

* Edita Gruberova - Amadeus Mozart - La Reina de la Noche - La Flauta Màgica




Tot i ser un videu defectuós, la claredat tonal de la veu de la Gruberova es deixa sentir en tota la seva magnitud en les notes altes. Edita Gruberova, va nèixer a Bratislava el 23 de Desembre del 1946, tenint ara 64 anys. Escoltant aquest videu podeu apreciar la seva qualitat.

... en espera .

domingo, 19 de diciembre de 2010

* Atmosphere - Freefallin'



He escollit aquesta cançó de Hip Hop perque m´agradat aquesta tendència més musical i no sé perque, m´ha fet recordar un altra Hip Hop, molt dur, és a dir sense cap tipus de música, que vaig estar escoltant una vegada en directe...
Estaba a París, era una tarda de sol i feia poc que havía començat la Primavera. Tenía d´anar a una conferència sobre Art-Artesanía a Europa, concretament a la sala d´Actes de la UNESCO, a l´avinguda Garibaldi i jo era la representant d´Espanya. Ho vaig ser durant 8 anys.

Estava una mica nerviosa, això de parlar en públic i en anglès, tot i haver-m´ho preparat a conciència , sempre em provocava desassosec . Tenía d´ acompanyar el discurs, no gaire llarg per sort, d´unes quantes diapositives d´art (aquí ja anava agafant més seguretat), però tenía al meu davant un monitor per on seguir les imatges que al mateix temps es passaven en pantalla.

Áquest monitor tenía una sèrie de botons que s´apagaven i enceníen a mesura que els oponents començaven o acabaven de fer el seu discurs i un comptador de temps... això sí que em preocupava perque em distreia. Per sort tot va anar força bé, molt millor del que pensava... fins i tot vaig ser capaç de respondre a unes preguntes que em varen fer !.
Però tornant al Hip Hop, per fer temps i per relaxar-me abans d´anar a la conferència , com sigui que faltaven encara unes dues hores, vaig decidir seure en un banc del Passeig des Invalides. Feia poc que estava asseguda llegint un llibre, vaig començar a sentir un run run que de mica en mica, va fer que deixés de llegir per passar a mirar i escoltar el que passava al meu davant, a tres metres escassos.

Hi havía dos negres, un no parava de parlar en una tendència musical que semblava Hip Hop. Poc a poc el seu ritme em va enganxar tot i no estar acompanyat de música, tampoc feia falta. Vaig estar les dues hores mirant-los. No van descansar un sol moment. Un mig-cantava, l´altra controlava el temps i de tant en quant , li deia unes paraules, com uns consells del que tenía que fer. Ambdós eren posseidors d´una gran paciència i tenacitat i sobretot, em varen cridar molt l´atenció dues coses , la seva serietat, ni una sola vegada varen somriure i, també que el que cantava, ni una sola vegada va veure aigua !
Això sense adonar-me´n amb va anar força bé, vaig entrar a la sala de conferències de l´Unesco, completament relaxada. C.V.

* " L´armari dels Fantasmes " . Bruno Mars - Grenade [Official Music Video]



Peter Gone Hernàndez, més conegut com Bruno Mars, va nèixer a Hawai , el 8 d´Octubre del 1985. Ës cantant, compositor i productor . Pertany a una familia on la música és present d´una o altre manera en tots els seus integrants . Bruno té 6 germans més igualment lligats a les notes.

... Aquell día no sé perque el teu gest em va arribar a l´ànima. Quan vaig arribar a casa, tot seguit vaig seure a la butaca, havent agafat abans un paquet de fotografies de l´armari dels fantasmes .
La mare va ser qui va iniciar el costum de donar un nom a cada moble-contenidor ... , el calaix inútil, el buró dels rebutjats, l´armariet de les andròmines... cada lloc on ella hi destinaba un servei concret per a guardar records ó qualsevol altre cosa digna de ser guardada, hi posaba una etiqueta i allí només si podien trobar els records en sintonía amb el nom que hi figuraba. Jo he seguit la tradició des que ella va marxar. Tinc un lloc per la roba amb el nom " atreveix-te " i un armari amb el nom " dels fantasmes". La cosa funciona . Encara fa poc que visc en aquesta casa i els mobles són pocs, però ben segur que el
temps m´ajudarà en aquesta tasca.

Baix baixar la intensitat de la llum, m´agrada aquesta sensació, amb dona més caliu. Baix desembolicar el paquet. En ell hi havien totes les imatges d´una época concreta , la de quan vaig treballar a l´estudi de Disseny gràfic , de la Mireia Falcó. Allà ens varem conèixer ho recordes, Angel ? Tu anaves sempre amb una llarga bufanda negra o marró en temps de fred i en temps de bonança la canviaves per una de seda de qualsevol color. La duies d´una manera desenfadada, enrrotllada amb varies voltes ; em recordaves a les dones d´aquella tribu africana que tenen el coll molt llarg, a base d´anar afegint cada any una nova anella, donat que aquesta característica els distingia d´altres tribus, conferint-te´ls-hi una mena de dignitat de classes.

De mí mai no m´havies dit res, em parlaves poc, com si pensessis que no estava a l´alçada del teu nivell. Passavem llargues estones cadascú al seu lloc. Tú cercant imatges,movent-te sempre amunt i avall, sortint i entrant. Passaves pel meu davant com un día ventós en hores de fred. Jo mentre maquetant.

El costum de les hores ermes em duia a mirar sense veure. Un día cansada de veure passar el temps, vaig decidir deixar aquella feina. Els comunicà que a finals de mes la deixaria i així va passar. Tú no hi eras, però no et va pas preocupar, ... ni tan sols una nota damunt la taula, ni una trucada al contestador de l´empresa. RES... res.

Va ser dur pero fermament decidida a renovar la meva vida, ben aviat, vaig canviar el look. de les meves idees. La nova feina que va sorgir, em va semblar bé i les dues noies i un noi que treballaven junt amb mí, també. El temps va jugar les cartes al meu favor i aviat varem començar a sortir plegats i un nou horitzó em va ajudar a treure´m del cap tanta obsessió per coses que no tenien sentit.

Una nit, vam anar a la disco tot i no agradar-me l´ambient, pero mai no he volgut ser una nota discordant. Estavem asseguts prop la pista , quan la meva mirada va veure una silueta d´espatlles a mí, semblava... sí ?, no ?... crec, crec que és ell... Vaig esperar que es dongués la volta i sí que n´era ell. Les meves amigues em varen dir que el coneixíen de feia temps. Vivía prop d´una d´elles. Era una història trista la d´aquell xicot. Vivía amb el pare vell i malalt i d´antuvi tenía una novia que el va deixar per un altre a causa d´estar cuidant del seu pare, sempre molt entregat . La noia n´estava gelosa del temps que passava amb el pare i se´n va buscar un altre. Aquella realitat amb va obrir els ulls, la imatge que tenía d´ell va cambiar completament...

Al día següent, vaig passar per casa seva i a la portería hi vaig deixar un paquet per ell, amb una nota que deia "sé que t´agraden les bufandes, tant a l´estiu com a l´hivern, abriga-t bé i llueix-la. Sigues feliç cuidant del teu pare "

A l´endemà vaig trobar un missatge d´ell al telèfon.

sábado, 18 de diciembre de 2010

* A força de nits - Miquel Martí Pol i Lluis Llach



A força de nits d´espera vaig atansar la foscor i a força de paraules, sense sentit les unes i amb poca veritat les altres, van anar passant els dies i les hores es varen pansir en la tristesa . No sé gairebé com va arribar la negre nit, no sé com el pensament de tanta llangor a la fí va fugir i un altre camí va sorgir on el plor del desamor ja no va fer brugit... C.V.

* Angkor Wat Theme Finale - In the Mood for Love



El mito de una infancia feliz, nunca ha ido a la par con la mía… volver a recordarla me obliga a otros escenarios viejos y desgastados, de habitaciones pequeñas con muebles escasos, estrictamente los justos , sin ninguna concesión. Un par de balcones, de rejas oxidadas y con puertas de difícil abertura, eran las entradas prohibidas al sol, a los amaneceres y al batir de las alas. Era un barrio pobre, el mismo donde vivían unos primos que casi nunca ví, aún siendo alumnos de un mismo colegio y a medio camino de todos.
Largas horas en casa de unos vecinos, esperando ser recogida, eran las oportunidades de codearme con Roberto Alcázar y Pedrín, el Capitán Trueno ó mi querido Superman… en aquella casa habían sido bendecidos sólo por hijos varones. Otras lecturas no habían, eran tiempos en que los libros permanecían durmiento es las librerías , con pocas expectativas de recorrer mundo.
Un día alguien descubrió que me llevaba algo escondido bajo el viejo jersey. El aviso fué detectado. Aquello fue como cruzar un puente que llevaba a otro más allà . La otra orilla hasta entonces vetada y donde habitaba la fantasía , comenzó a inundar mis sentidos… Libros pequeños, de edición barata, empezaron a llegar muy despacio. De lectura ràpida, pero de suministro escaso, daban lugar a una libertad nunca experimentada hasta entonces. Circunstancias no imaginadas permitian descubrir nuevas razones, vivir aventuras, adivinar lindes prohibidas, fàbulas llenas de misterios que alimentaban mi curiosidad y aliviaban sin saberlo, el túnel carcelero y angosto de mis deseos . A través de sus páginas entré en otro círculo, donde no abrir los ojos, te condena a otras cegueras. Donde la intuición és alimento y la observación , revelación de otras márgenes llenas de peligros y también de oportunidades .
Es cierto no recuerdo una infancia feliz, llena de anhelos y añoranzas, sin embargo, algo positivo tuvo, aprendí el valor del tiempo perdido, tiempo que no vuelve, ni devuelve… C.V.

* Ana Belén - 'Canción tonta' (directo)



CANCIÓN TONTA

Mamá.Yo quiero ser de plata.
Hijo,tendrás mucho frío.
Mamá.Yo quiero ser de agua.
Hijo,tendrás mucho frío.
Mamá.Bórdame en tu almohada.¡Eso sí!¡Ahora mismo!

La "Canción tonta" es uno de los poemas que Lorca incluyó en su libro Canciones, una obra que recoge más de ochenta composiciones escritas entre 1921 y 1924.

Las palabras de Lorca corrían como balines por las pendientes de mis ideas.
A medida que llegaban al final del camino, tomaban asiento entre sus pliegues.
Allí medraron a veces, otras alzaron la voz y siempre, una tras otra siguieron acompasando mi tiempo, al son de ... y yo me la llevé al río creyendo que era mozuela...
C.V.

viernes, 17 de diciembre de 2010

* Les olives al molí




Aquí tenim una imatge d´una part de la nostra collita d´olives...

Quan arriben els sacs d´olives.

El pou on van a parar i on s´inicia el recorregut de l´extracció de l´oli,

Els recipients ja plens del preciat "or"

... i tornem a començar.


* Seabear - I Sing I Swim g / I think I swim...



I sing I swing, I think I swim... sí quan nedo, penso sempre. Per mí nedar, a banda de practicar la resistència, és endinsar-me en el món del silenci.
No me´n adono que estic nedant. Les imatges es van succeint i a mesure que arriben em sento com envoltada de pau i serenor, on els problemes gairebé no es deixen atrapar i fugen per no molestarme enmig del benestar.
De tan en quant, si m´he col.locat les ulleres poc ajustades, m´entren unes gotes i el parar ja és una necessitat. M´apropo a la vorera de la piscina, em poso bé les ulleres, faig unes quantes inmersions i en tocar cada vegada de peus al terra de la piscina, el retorn a la superfície es torna com una dansa.
Mai no nedo menys d´una hora. Recordo que de petita, les poques vegades que la meva mare m´havia portat als Banys San Sebastián, de la Barceloneta, em sentía feliç. Primerament anava a una de les dues piscines petites, la que era una mica més fonda - l´aigua arribava al genoll -. En els angles oposats hi havien unes granotes negres i grans que treien constantment un raig d´aigua per la boca i totes les criatures feiem cua per veure.
Jo em feia la il.lusió de nedar, però sempre tocant de peus al terra , això de gran ho he vist com una premonició... sempre he tocat de peus al terra. També hi havía una piscina per grans. La mama mi deixava anar segura de que, tot i essent encara petita jo no era atrevida. L´aigua sempre estava gelada. Era una piscina estretament envoltada per vestuaris i, per aquesta raó el sól només hi tocava a plè migdia... tot i així m´agradava, però no hi varem anar més, no en sé les raóns i tampoc m´agrada gratar-les a fi que aflorin ...

* Julián Assange quedó en libertad condicional.




Ayer a las 5 de la tarde Julian Assange salió de la cárcel después de haber conseguido recaudar los 283.500 € gracias a amigos y seguidores. Assange no teme ser extraditado a Suecia por lo pueril de la acusación por violación, però si teme a los abogados de EE.UU. que consigan llevarle a juicio mediante " estrategias legales " de acusaciones de espionaje, o conspiración, etc. no demostrables. Tendremos que esperar todavía un tiempo para ver quien se lleva el gato al agua.

Nota de Prensa
Daniel Ellsberg, el ex analista militar que filtró en 1971 los Papeles del Pentágono, ha salido este jueves en defensa del fundador de WikiLeaks: "
Julian Assange ha prestado un servicio de gran valor al público".
Ellsberg -considerado en su día por Henry Kissinger como "el hombre más peligroso de Estados Unidos"- elogió de paso "el acto admirable" del soldado
Bradley Manning, confinado en condiciones inhumanas en la base de Quantico como el supuesto autor de las filtraciones de los documentos sobre la guerra de Irak a WikiLeaks.
"
Assange y Manning hicieron lo que tenían que hacer", ha dicho Ellsberg en la conferencia de prensa en Washington, organizada por el grupo activista australiano Get Up!. "Llamarles terroristas no es sólo un error, sino un absurdo".
El hombre que filtró al New York Times y otros periódicos la verdad hasta entonces oculta de la guerra de Vietnam trazó un paralelismo entre lo ocurrido hace casi cuarenta y lo vivido ahora: "El Gobierno cometería un error si presentara cargos penales contra Assange... Cualquiera que piense que a Assange se le puede distinguir del New York Times en este asunto se está llevando a engaño".
Ellsberg trabajó para el Pentágono y estuvo destinado durante dos años en Vietnam como analista del Departamento de Estado durante la Administración Johnson. A la vuelta a EEUU, cuando trabajaba para la Rand Corporation, decidió fotocopiar 7.000 páginas de "documentos clasificados" sobre la guerra y servírselos en bandeja al New York Times y otros periódicos.
El fiscal general de Nixon, John Mitchell, intentó parar las rotativas mandando un telegrama la dirección del periódico, que se negó a acatar las órdenes. El Gobierno llevó al New York Times a los tribunales, que ganó finalmente el pulso legal. Los 'Papeles del Pentágono' fueron finalmente publicados en 17 periódicos y en una de las luchas más sonadas por la libertad de información en EEUU.
"El Gobierno necesita guardar algunos secretos relacionados con la seguridad nacional", ha admitido Ellsberg, "pero el público tiene el derecho a conocer la información que yo revelé en su momento y la que ahora ha revelado WikiLeaks".
El hombre detrás de los papeles del Pentágono, hostigado durante años y ensalzado al cabo del tiempo como 'héroe', criticó puntualmente a Assange por revelar los nombres de informantes afganos "que pueden ser blanco de los extremistas", pero calificó su alianza con los grandes medios como "una buena estrategia para cubrirse las espaldas".
Tras su sonada intervención en Washington, Ellsberg se ha unido a la protesta convocada por Veteranos por la Paz frente a la Casa Blanca. "Lo que hemos escuchado no son más que mentiras, grandes mentiras", dijo en referencia a las palabras de Obama sobre la guerra de Afganistán. "Esta guerra no se puede ganar y ya lo sabían antes de anunciar una escalada militar que no ha servido más que para poner en peligro a los americanos".
"Me han detenido ya ochenta veces", declaró el ex analista militar mientras se lo llevaba la Policía junto a otros manifestantes, detenidos por no despejar la vía pública.
Entre tanto, el Departamento de Justicia prepara ya su estrategia legal contra Julian Assange. Según revela este jueves el New York Times, el fundador de WikiLeaks podría ser procesado como "conspirador" y "cómplice material" en la filtración de los documentos del Pentágono, al haber prestado asistencia técnica al soldado Bradley Manning para tener acceso a los documentos "clasificados" sobre Irak y Afganistán.

jueves, 16 de diciembre de 2010

* Victoria de los Angeles "Kaddisch" by Ravel

* Yo-Yo Ma &Bobby McFerrin y fin de rodaje


Primer cartel en 3Ds Max.



Segundo cartel y nombre cambiado.

Anónimo algo laborioso

Hoy sábado 18 de Diciembre del 2010, hemos terminado de rodar, con el título provisional de Rodando el destino.
Este Anónimo ha sido el causante de mis males., ha retrasado todavía más mi cota de sueño y tengo unos deseos enormes de dormir, dormir mucho, acostarme y pasar dos días en cama, sin pensar, sin comer ... sólo dormir !
Hemos finalizado de grabar todas las escenas. Ahora empieza un largo periodo de montaje... cortar, pegar, suprimir, títulos, músicas, textos. Teniendo en cuenta que se han precisado más de 300 tomas, calculo que hasta dentro de cinco ó seis meses, no veremos la película editada. Se harà con Premier y el programa es complejo.
Ahora queda también otro trabajo, hacer el making off, con todo el material filmado y fotografiado de las pruebas, ensayos y demás, hacer un corto, dàndole un cariz divertido. Esto requiere un nuevo trabajo en equipo. Juntar todo el material, visionarlo, escogerlo, hacer un nuevo guión adaptado a las circunstancias... ect. etc i suma y sigue. No obstante esta segunda etapa no és tan sacrificada, tenemos tiempo por delante y además se puede hacer con horarios normales, sin utilizar para ello los fines de semana ... algo hemos ganado !... serà divertido, seguro !.



* Umberto Eco / Paco de Lucia - Entre dos aguas (1976) full video



Un article més que afegir al ja voluminós cas de Julian Assange, pero la firma de UMBERTO ECO, mereix una atenció especial, per ser filòsof i reconegut escriptor , assagista, novel.lista, sent molt coneguts els seus tractats de simiòtica i sociología havent sigut llargament premiat i honorat amb diferents càrregs dins la cultura. També és Honoris Causa en una trentena d´institucions. Actualment es catedràtic de semiótica de la Facultat de Bolonga . Es nat a Alejandría, Piemont -Italia, el 5 de gener del 1932

SABER LO QUE SE SABE


UMBERTO ECO 19/12/2010 10:31 Actualizado: 19/12/2010 10:33

Sobre el caso Wikileaks se han dicho muchas cosas, pero da la sensación de que siempre queda algo por decir. Por ejemplo, cómo, en un primer enfoque, Wikileaks resulta ser, por sus contenidos, un escándalo aparente, mientras que, por sus formas, es algo más.
Un escándalo es aparente cuando convierte en dominio público lo que ya todos sabían y comentaban en privado, y que no pasaba de ser, por así decirlo, un susurro por razones de hipocresía (como, por ejemplo, que en algunas facultades sólo hagan cátedra los hijos de papá). Cualquier persona no necesariamente puesta al día en cuestiones de diplomacia que hubiera visto alguna película de intriga internacional, sabía perfectamente que, por lo menos desde el fin de la Segunda Guerra Mundial y desde que los jefes de Estado pueden comunicarse por teléfono o coger un avión para cenar juntos, las embajadas han perdido su función diplomática (¿o acaso se envió a un embajador en falúa para declarar la guerra a Sadam?). Con excepción de pequeños ejercicios de representación, se han convertido, en los casos más evidentes, en centros de documentación sobre el país de acogida (cuando el embajador es eficaz, hace el trabajo del sociólogo y del politólogo) y, en los casos más confidenciales, en auténticas centrales de espionaje.
Sin embargo, decirlo en voz alta obliga hoy a la diplomacia estadounidense a admitir que todo esto es cierto, sufriendo así una pérdida de imagen a nivel de las formas. Con la curiosa consecuencia de que esta pérdida, filtración, goteo de información confidencial, más que perjudicar a las presuntas víctimas (Berlusconi, Sarkozy, Gadafi o Merkel), perjudica al presunto verdugo, véase la pobre señora Clinton, que probablemente se limitaba a recibir mensajes que los responsables de la embajada le enviaban por deber profesional, dado que cobraban sólo por hacer esto. Y esto es exactamente, de acuerdo con los hechos, lo que Assange quería, porque el rencor lo tiene hacia el Gobierno estadounidense y no hacia el Gobierno de Berlusconi.
¿Por qué las víctimas sólo se han visto afectadas superficialmente? Porque, como todos han podido constatar, los famosos mensajes secretos parecían sacados del Eco della Stampa, y se limitaban a contar lo que en Europa ya se sabía y se comentaba, y que incluso en EEUU ya se había publicado en Newsweek. Por lo tanto, los informes secretos eran como la revista de prensa que el departamento de comunicación de cualquier empresa manda a su presidente, quien, con todo el trabajo que tiene, no puede leerse también los periódicos.
Es evidente que los informes enviados a Clinton, al no tratar asuntos confidenciales, no se consideraban "notitas secretas" de espionaje. Y aunque se hubiera tratado de información aparentemente más confidencial, como el hecho de que Berlusconi tenga participaciones privadas en los negocios del gas ruso, aún en ese caso (sea cierto o falso), las "notitas secretas" lo único que harían sería repetir lo que comentan aquellos que en los tiempos del fascismo eran tachados de "estrategas de café", es decir, los que hablan de política en el bar.
Y esto no hace más que confirmar otra cosa que es bien sabida por todos: cada dossier elaborado por un servicio secreto (del país que sea) está compuesto exclusivamente por material de dominio ya público. Las "extraordinarias" revelaciones estadounidenses sobre las noches locas de Berlusconi se referían a lo que ya se podía leer desde hace meses en cualquier periódico italiano (con dos excepciones), y las manías sátrapas de Gadafi ya eran desde hace tiempo material -
además bastante viejo- para los caricaturistas.
La regla por la cual los dossieres secretos deben basarse sólo en noticias ya conocidas es esencial para la dinámica de los servicios secretos, y no sólo en este siglo. Es la misma por la cual, si van a una librería dedicada a publicaciones esotéricas, verán que cada libro nuevo repite (sobre el Grial, sobre el misterio de Rennes-le-Château, sobre los templarios o sobre la Rosacruz) exactamente aquello que ya se había escrito en los libros precedentes. Esto no se debe sólo ni especialmente a que al autor de textos ocultistas no le guste llevar a cabo investigaciones inéditas (ni siquiera sabe dónde podría buscar noticias sobre lo inexistente), sino que los devotos del ocultismo sólo creen en aquello que ya conocen y que reafirma lo que ya sabían. Esta es también la clave del éxito de Dan Brown.
Lo mismo sucede con los documentos secretos. El informante es perezoso, o cerrado de mente, y perezoso es también el jefe de los servicios secretos (si no, trabajaría, qué sé yo, como redactor de L'Espresso) que considera cierto sólo aquello que reconoce.
Visto entonces que los servicios secretos, los de cualquier país, no sirven para prever casos como los atentados contra las Torres Gemelas (en algunas ocasiones, encima los provocan) y archivan sólo aquello que ya se sabía, lo mismo daría eliminarlos. Pero con los tiempos que corren, reducir más puestos de trabajo sería realmente insensato.
Léspresso, distribuido por The New York Times Syndicate* Traducción de Judit Portela

* Papa Can You Hear Me? (From Yentl)



Finalment he trobat el que cercava. Com ja us he dit anteriorment, per circumstancies personals i a banda de la qualitat extraordinaria de la veu de Barbra Streisand, és una cancó que m´arriba molt endins. Una vegada escoltada, tot seguit, també trobareu la versió directe de la pel.lícula Yentl.

* Woman in love - Barbra Streisand & Bee gees - Letra


La fotografía de Barbra Streisand és actual i la cancó és dels anys 80, de l´album Guilty i la lletra és dels integrants de Bee gees. Es una de les tantes col.laboracions exitoses de l´artista amb altres cantants famosos .
Barbra Streisand és una de les dones més premiades de la Meca del cine i de la cançó. Posseidora d´una veu extraordinaria i poderosa, a la vegada que d´una gran personalitat, una gran cultura i una lluitadora dels drets humans, havent recollit diners i treballat en favor de múltiples causes justes.
No anomenaré la llarga llista de premis, solament els més coneguts com 51 discos d´or, 30 de platí i 13 multiplatins . En vendes i premis de música avantatge de bon troç a Elvis Presley i a The Beatles, tot i popularment aquests estiguin més en boca de tothom... serà perque es dona ?.
Barbra, va néixer a Broocklyn - New York, el 24 d´Abril del 1942. És actriu, cantant, compositora, productora i directora de cinema, on ha conquerit 2 Premis Oscar, 4 Emmy, Grammy, etc. etc.
Particularment hi ha una cancó dedicada al seu pare per la que sento una especial admiració, no recordo gairebé el nom , crec que era... Yentl . Com veureu més amunt, no està disponible , però per sentir la seva veu la que he penjat és igualment vàlida.
Viu semi retirada i només esporàdicament fa col.laboracions . Té un estudi a Malibú on continua gravant... Només em queda dir... llarga vida a Barbra !

miércoles, 15 de diciembre de 2010

* Missatge escrit i difós per antena

15 Desembre. 2.010

Seré breu. Crec que la vida en solitud, que no vol dir per a res sentir-se ó estar sól, és una manera de viure molt intel.ligent. En primer lloc tota persona que viu sola , no quan no li toca més remei, per enfermetat, vellesa restringida ó perque l´han deixat, sino quan respónd a l ´enunciat del programa d´avui, per desició pròpia, s´acull a una sèrie d´avantatges:
La persona és ella mateixa.
No hi ha desgast de convivència.
Es pot programar lliurement la vida
Es pot tenir una vida molt més plena reunint-se lliurament amb amics
Es pot tenir igualment parella i conviure-hi esporàdicament, sempre que es vulgui
Es poden tenir fills compartits i dur una vida de caire familiar , amb naturalitat.
Si un cau malalt, sempre hi haurà l´altre que, esporàdicament o no, el pot cuidar.

Per aquells que es posen a viure en companyía per no estar sols, que tinguin en compte que, mai ningú, pot assegurar viure en companyia quan un es vell ó jove, donat que el més normal és morir a destemps.
I per acabar, diré que hi ha un sens fí de raons que partint d´un anàlisi i perque no, d´una pràctica, la persona decideixi finalment viure sola i practricar l´autosuficiència . Hem de mesurar molt bé si estem disposats a renunciar ó a recuperar ó no, segons sigui la nostra manera de pensar i la nostra personalitat , pero mai no decidir sota l´aixopluc d´un núvol rosa ó bé per motivacions egoistes ó econòmiques... a la llarga això és un mal negoci.
Quan un disposa lliurement del seu temps, té més oportunitat de ser més sincer i més entregat.
Una abraçada. Mamen

martes, 14 de diciembre de 2010

* Solomon Burke - None Of Us Are Free



Fa poc més de 2 mesos que Solomon Burke va fer el traspàs. Solomon va neixer el 1940 a Filadelfia a l´estat de Pensilvania, havent viscut fins el 10 d´Octubre d´aquest any. Anomenat Rei del Soul Rock "N" i conegut com Anima Gran. Després de treballar en el negoci de Pompes Fúnebres del seu oncle, més tard va obrir un negoci seguint la mateixa línia i que ha continuat fins a la seva mort..Va ser Predicador Evangelista, a més de cantant. Aquesta faceta de la seva vida, ha marcat definitivament el seu estil i el discurs de les seves cançons, a més el fet de que Solomon hagi tingut 21 fills, sens dubte també ha marcat la seva vida
Artista dotat d´una bona veu i sensibilitat pels temes socials, les lletres de les seves cançons que com ja he dit, reflecteixen la seva manera de pensar, encaixen perfectament amb el Blues, el Gospel, el Soul i el R&B. El seu repertori musical és abastament conegut i potser hi trobem cançons més conegudes entre elles : " Everybody needs Somebody" , " Cry to me ", "Credence clean water Revival " però jo he triat " None of us are free " perque el seu contingut és adient a tota persona, sigui rica o pobre, creient o no, però sobretot per aquelles que són oprimides per la societat. Espero que la disfruteu.

* ¿Qué ha hecho Julian Assange ?


Hace tiempo que sigo de manera intermitente los escritos de Enrique Dans. Admiro su buen hacer, su discurso claro , inteligente y directo . Por ello me permito trasladaros parte de un escrito suyo, en apoyo a Juliàn Assange, porque nadie mejor que Enrique Dans puede emitir una opinión acerca del Director de Wikileaks, por ser gran conocedor de las nuevas tecnologías. La veracidad de su discurso le hace merecedor de ser catalogado como un gran experto en estas lides.

¿ Qué ha hecho Julian que le haga merecedor de pasar cinco días – y los que le seguramente le queden – en esa situación? Dejando al margen la estúpida pantomima jurídica que en su honor ha organizado el estado sueco (¿quién puede creerse que un estado tan garantista con los derechos de la mujer como Suecia iba a desestimar en repetidas ocasiones un cargo por violación si éste tuviese un mínimo de credibilidad?), el crimen de Assange no es otro que el de construir una herramienta para ofrecer ciertas garantías de confidencialidad a quien quiera sacar a la luz pública información comprometedora. Una herramienta para poder recibir, comprobar y distribuir dicha información. Recordémoslo, en estos días en los que tantas voces desinformadas cuentan la historia no según como es, sino según como creen o quieren creer que sea: Julian Assange no robó nada, no hackeó nada, no entró en ningún sistema, no hizo nada más que recibir información, comprobarla, y enviarla a periódicos para su publicación. No es un terrorista, ni un espía, ni un ladrón, ni nada que ver con todo eso.
Ayer hubo algunas manifestaciones en diversos lugares del mundo pidiendo la liberación de Julian Assange. Si quieres ayudar a amplificar el tema para que se convierta en persona del año de la revista TIME, pásate por su página y vótalo. Enrique Dans

* Paul Auster

La literatura es esencialmente soledad. Se escribe en soledad, se lee en soledad y, pese a todo, el acto de la lectura permite una comunicación profunda entre los seres humanos Paul Auster

* Mina & A. Lupo _ Parole parole _ Live 1972



Ha llovido mucho desde que se editó este single, pero todavía sigue sonando. El contenido de la letra ayuda a su permanente actualización, dado su contínua repetición a través de los años, sea entre parejas, amigos o cualquier tipo de relación. Todos hablamos y hablamos y escuchamos poco y, nada ó casi nada sabemos de la empatía. Los problemas de los demàs, no los retenemos en la memòria, nos resultan resbaladizos. En esta canción se puede decir que todos nos podemos ver retratados en las dos circunstancias. Mina tiene una parte importantíssima en el éxito de la canción, sin ella es casi seguro que sería un texto más. Mina Mazzini, es italiana, nacida el 25 de Marzo de 1940, en Busto Arsizio, de la bella región Lombarda. Tiene pues casi 71 años, sigue cantando preciosas canciones, pero desde hace unos 40 años dejó de cantar en público, de la mañana a la noche, retirándose a vivir en Suiza, donde sigue trabajando en su estudio.
Alberto Lupo, ya fallecido, era artista de teatro, cine y televisión. Su carrera fué brillante y muy conocido. Acompañó ocasionalmente a Mina en la canción Parole, parole, dándole la réplica.

Certo, sono fan di Mina. Ancora adesso, da solito ascolto le sue canzone. Mi transmette orgoglio, fierezza ed forza. Pensa quello che ritieni più giusto, io ho iniziato a seguire Mina quando avevo si e no quarantotto anni, ora ne ho de più, questo fa di me non solo una fan assoluta ma mi permette anche di riconoscere ad occhi chiusi i suoi modi di fare. Ho la piena certezza che sia proprio lei perchè guardandola nel video mi trasmette tanta familiarità. Poi ti ripeto pensa quello che ritieni più giusto... Tante grazie Mina !

* u2- live - with or without you



Ja fa anys que u2 ens acompanya día a día. Agraden avui i ahir. Quan Larry Mullen a l´any 1976, va demanar gent per fer un grup de música, els escollits varen ser Bono -vocalista -, The Edge - guitarrista, teclat i vocalista i Adam Clayton - baix -. Poc podía imaginar Larry Mullen, que a partir de llavors es convertiríen en un grup de Dublin - Irlanda - protagonistes d´una carrera ascendent d´éxitosos temes. Tenen gust, ritme, bones veus i bons músics. Fins quand ?... No ho sabem però, el que és segur és que tenen corda per temps , si fins ara han enamorat ja a tres generacions.

lunes, 13 de diciembre de 2010

* Montserrat Caballé & Concha Velasco - Duetto di due gatti



Serveixi aquesta audició per expressar un Bon Nadal a tots aquells que porto en el cor.
Aquest duet, el vaig sentir per primera vegada, deu fer uns 10 anys. Era la Nit de Nadal i el varen interpretar Montserrat Caballé i la seva filla Montse, a l´esglesia de Sant Felip Neri. Aquesta esglesia, per aquells no hagin mai admirat aquesta joia del barroc , és molt petita i el públic hi estava molt apretat tot i ser amb invitació . L´aforament s´havía desbordat. Va ser una vetllada , on les intèrprets van fer , ambdues, gala del seu bon fer. Van aconseguir , a més, donar un caire intim , tendre i a la vegada divertit, i a cada peça lo seu. Els aplaudiments es varen anar succeint al llarg de tota la vetllada amb molta calidesa. Des de llavors no he assistit a cap més concert amb un sentit tan alt d´intimitat. Gràcies Montserrat. A la vegada, podeu tornar a sentir duet de gats, de Rossini, per Montserrat Caballé, aquesta vegada sí acompanyada de la seva filla, els amants de la lírica podràn apreciar la veu perfectament armónica de les dues Monserrats - sopranos, sense desmerèixer la versió acompanyada de l´artista Conchita Velasco.

* Si pudiera hablar... -1-

Històrias de bar.
Siempre recordaré el día que pasando por delante de este bar... .Transcurría un invierno frío y desapacible o, a mí me lo parecía, no andaba sobrado de dinero y tenía pagos con muchas probabilidades de no poderlos atender. Una sèrie de contratiempos me habían llevado a esta situación. Corría el año 1.995.
Anochecía y la terraza del bar estaba vacía. En el interior el dueño recogía las mesas con la celeridad acostumbrada. Las farolas de la calle ya se habían encendido y la circulación había bajado su intensidad.
Como es habitual en mí, en aquella ocasión también caminaba sin perder de vista el suelo... cuando apareció ante mis ojos un rulo de papel, fijé la mirada en él y el corazón me dió un vuelco... me agaché para ver -lo mejor, lo recogí y efectivamente, era un rollo de billetes. Instintivamente miré si alguien me miraba, anduve unos pasos y me detuve a ojear con prisa su volumen , no eran muchos, pero los necesarios para sacarme de apuros. Reanudé la marcha e inmediatamente algo desde dentro llamó a la puerta de mi conciencia. Dudé unos momentos, dí media vuelta y decidí dar una oportunidad a quien había perdido el rollo. Entré en el bar y en el espacio que iba de la puerta hasta donde estaba el dueño recogiendo las sillas y mesas, volví a cambiar el guión de los futuros acontecimientos... - "Oiga, perdone, en la esquina he encontrado un rollo con dinero, si alguien viene preguntando por él, aquí le dejo mi teléfono "... por precaución no enseñé el rollo y mucho menos se lo dejé en depósito. Había decidido ser yo el de la suerte , si es que finalmente el destino me convertía en el afortunado . Nunca tuve noticias. Pero con el paso del tiempo se fué afianzando la idea de no haber sido del todo honrado... que hubièrais hecho en mi lugar ?. Ahora que viajamos mucho más a Oriente y, además, nos visitan tantos turistas del país del Sol Naciente y conociendo así, mucho mejor su cultura, no sentís admiración por su gran respeto a la propiedad ajena ?. Encuentro fascinante su concepto de la propiedad privada a la que dan un sentido más profundo, confirièndole el espíritu de su dueño real . Me gustaría que nuestra sociedad cambiase en este sentido y fuésemos también merecedores de admiración por ello. C.V.

* Rodatge en el Consultori...

Són les 6´30 del matí i és negra nit. La baixa temperatura es fa notar i només les dificultats del rodatge ens el fa oblidar.
Iniciem la neteja de vidres perque la transparència sigui nítida i posem laca als metalls per eliminar el problema de las brillantors, passem a realitzar el maquillatge dels actors, un temps d´assaig i ... comença el rodatge.
A les 11, els d´Art marxem cap al Consultori de la Vident Helena Giszka , a preparar tota l´escenografía. Treure tot el que no convé i posar tot el material que la llibrería Carme, del Paral.lel, ens ha cedit : angels, pedres naturals, llibres, bola de vidre i altres coses com el rètol, el diari de l´accident de cotxe, etc. . Els de Producció es cuiden de mantenir-nos, aportant el catering necessàri .
Prop la 1, arriben els actors i la resta del grup. Novament les proves repetides dels actors fins a obtenir la presa convenient...
Acabem el rodatge a les 7 de la tarda... i avui diumenge ens hem llevat a les 5´30 ... més de 14 hores de treball però aquesta feina és prou interessant per fent-se oblidar la part agra en favor de la més dolça.