EL PAS DEL TEMPS
... de la sèrie fotografica
"El pas del temps " , on qualssevulla cosa que permeti iniciar i seguir una putrefacció provocada, activa el meu interès i en capto la imatge.
Jacques Brel, junt a Edith Piaf, són els artistes que més recordo de la meva adolescència. Ambdós em varen emocionar sempre que posava les seves cançons en el meu estimat Pick-Up. Els guateques de l´època no eren el mateix sense les seves cançons. També la Juliette Gréco, musa de l existencialisme, amiga de Jean Paul Sartre, artista de cinema i de la que recordo especialment la seva cançó "Je suis comme je suis " , va ser important en la meva formació, junt amb el " Ne me quitte pas " de Brel i el " Non, je ne regrette rien " de la Piaf, els tres em varen fer adonar d´una nova dimensió de la música, de la música amb missatge, on la política i l´ètica prenien un altre sentit que encara jo no havía descobert. Cal dir que encara estàvem inmersos en una dictadura ón les llibertats estaven clarament dirigides i moltes soterrades i on la tendresa de Jacques Brel emocionava a tota una generació , encara lluny de la nova cancó catalana . Aquí us deixo una imatge del pas del temps i com un símbol d ´una societat , que en la meva adolescència, encara arrossegava la prutrefascència dels fets mai justificatius , de les joventuts perdudes de varies generacions com a resultat d´una guerra. Tot i així les guerres, petites ara, però multiplicades en molts indrets del món, van apareixent de tant en quant. Unes vegades com mer instrument de la avaricía del poder, altres per la misèria que empeny als paisos, sota la mirada indiferent de poders factics..
La Humanitat sembla avançar, però ho fa tan lentament, hi ha tant patiment mentre...
No hay comentarios:
Publicar un comentario