Avui he llegit un article d´un bon amic en el diari. Un amic d´aquests que encara que ens veiem poc, sempre recordem el passat, i tot i sent el present molt viu, ens agrada enllaçar ambdós temps. Avui però, he sentit entre els espais que aniden en el seu article, una certa cadència de finitud. Presència incomode per desconeguda. És el meu amic i permeteu-me guardar l´anonimat, d´aquestes persones que ja la seva figura deixa endevinàr un tarannà obert , de presència fràgil, i de moviment lent, però també majestuós i brillant. El seu pas però mai no trenca l´armonía.
Avui he llegit en el diari el seu últim escrit. S´ha complert la temença. Deixa d´escriure. El perque espero ássaventarme´n més tard. Ho lamento més que res perque tot i savent que el veuré un día a no tardar, he perdut aquella quotidianitat que tan m´agradava. En ella retrobava l´orgull i l´empenta de la joventut, plantant cara als adveniments adversos i treient forces de la inconsciència. Avui he perdut un icona, l´icona del paó reial.
No hay comentarios:
Publicar un comentario